diumenge, 11 d’agost de 2013

It's Immaterial


Quan parlo d'It's immaterial sempre dic que és un dels meus grups favorits i que no sé ben bé perquè, miraré d'explicar-ho de la millor manera possible en aquestes quatre línies. D'entrada he de dir que el seu segon disc, és un d'aquells discos que no em canso mai d'escoltar, amb els anys segueix agradant-me molt i l'escolto sovint, cosa que no passa amb molts discos.  El que si que ens acostuma a passar a tots els que ens agrada descobrir quanta més música millor i comprar tants discos com sigui possible, encara que sigui inconscientment, és el fet de relacionar molt el moment personal de conèixer el grup i buscar-ne més discos amb l'afecte que li acabes tenint, en aquest cas l'afecte personal és gran, si no tens bons records d’algunes èpoques com a mínim et queden els discos. 

Als que ens agrada remenar cubetes de discos de segona mà sabem que, de tant en tant, et trobes repetidament amb un disc per tot arreu, alguna explicació deu tenir, ara no m'estendré en teoritzar sobre el tema però és un fet comprovat que es dona sovint, no acostuma tractar-se de grans discos però de vegades et trobes sorpreses.

En aquest cas en situem ara farà uns deu anys a les botigues del centre de Barcelona, rebuscant per les mateixes caixes de sempre apareix sovint la cara de Charlie Rivel a.k.a. Josep Andreu, ocupant tota una portada, no es tracta d'un disc de grans èxits del més famós pallasso de Cubelles, en el seu temps reconegut com el millor pallasso del món, es tracta del primer disc d'un grup poc conegut de nom bastant estrany; 'It's immaterial', el nom del disc té tela, 'Life's hard and then you die’ (Siren 1986) entre el títol i la cara d'un pallasso impresa a la portada et quedes destrossat.

Dels amics de compres de discos algú acaba comprant-lo, de tant veure'l clar, en aquest cas, com gairebé sempre, és el Lluís, al cap de poc jo també el compro perquè només escoltant el single una nit a casa seva ja m'encanta, la cançó va tenir un cert èxit en el seu moment i es  es pot trobar a molt recopilatoris dels vuitanta; 'Driving away from home'. Quina gran cançó, la manera de cantar, les parts parlades, la guitarreta española fent el ritme… El disc amb les seves rareses i deliris flamencs em va agradant cada cop més, venen a ser una espècie de Pet Shop Boys, però no tant de ball i més indies, amb tocs de Blue Nile, una combinació perfecte que es confirma quan aconsegueixo trobar el segon disc per Ebay; Song (Siren, 1990) i fins avui seguix sent favorit. 

El segon disc supera al primer i destaca per la tranquil·litat que desprèn, ‘peace of mind’ que diuen els anglesos, hi ha una baixada de tempo general considerable que  s’adapta perfectament a la manera de cantar, gairebé parlant, de John Campbell. Investigant una mica més trobo els primers singles, anteriors al primer disc (també van gravar dues sessions pel programa de John Peel) també m’agraden, sóc fan, però no tant com ‘New Brighton’ (recomano molt el videoclip també),  ‘Heaven Kows’ o ‘Endless Holiday’ les cançons que més m’agraden de ‘Song’. 
Fins fa cosa de pocs mesos pensava que no existien més gravacions d’It’s immaterial però el cert és que efectivament van gravar un tercer disc, uns quants anys després de ‘Song’, no se sap quan exactament, no es va arribar a publicar mai i va quedar guardat en un calaix, quants discos bons deuen haver quedat tancats en calaixos?. Per Internet s’han filtrat diverses cançons es pot trobar un tracklist i escoltar-ne tres o quatre, a mi m’encanta la cançó que dóna títol al disc; ‘House for sale’, títol premonitori, també hi ha rumors d’una possible publicació propera, esperem que siguin certs. 

Article escrit per Thorn #2, un fanzine de Miqui Puig i Luís Imperiale, publicat el maig de 2013